A Silencis, el programa del 33, quan s’acaba el programa sempre pregunten a la persona entrevistada per una imatge de silenci. Les vegades que ho he vist, les imatges de silenci que recordo estaven molt lligades amb la sol·litud, espais buits, etc.

Veient Vent del Pla he descobert una escena brutal! L’he descobert jo i tothom que l’ha vista, és clar, però és digne de menció. Una noia seropositiva està en un bar on tothom sap que és seropositiva. Es trenca un got i la noia es talla. (Escena mai vista! Una persona seropositiva es talla en lloc públic on tots ho saben!) Deixant de banda la originalitat de l’escena, és brutal com tot seguit es produeix una imatge de silenci. La gent es mira la pobra noia, no diuen res, no fan res, només miren. El local està ple de gent, el que és una imatge de silenci pels espectadors és per la noia seropositiva una imatge de… perdó, una vivència de la més profunda sol·litud. I a més una sol·litud ben incmòmode, una sol·litud reconeguda per tothom. Justament els mateixos que fan la sol·litud i el silenci més grans.

L’escena al final acaba bé i el metge de torn l’ajuda, però això ja no té gràcia… és el que hauriem fet tots. No?