Recordeu quan em sembla que era en Pablo Motos, va ensenya davant de tota Espanya (m’agrada molt dir davant de tota Espanya perquè si hagués anat al Diario de Patrícia hauria estat per poder dir alguna cosa “delante de toa Espanya”). En fi, en Motos ens va fer adonar que la cançó de la Champions sembla que digui “el barçaaaa, el barçaaaa, el barçaaa guanyará la champiionssss”.

I el tiu ens diu que la cançó sembla que digui això i després resulta que a nosaltres també ens ho sembla.

Doncs m’ha passat alguna cosa semblant amb aquesta cançó. A mi em recorda Els Pets i només de començar sembla que digui “cartes d’agost són…”. La resta ja o la veig tant catalana.

[MEDIA=3]

Vosaltres també ho sentiu?

No tinc terme mitg! Descobreixo l’Skype (ja fa temps) i em trobo que hi estic apuntat i li haig d’anar dient a la gent coneguda que l’utilitzi perquè sinó no hi tinc ningú. Ara descobreixo el facebook dels cull… i resulta que és com la cançó d’en Sisa, “només hi faltes tu…”.

Doncs sí després de vàries setmanes de sentir parlar del facebook al final m’hi he registrat. Registrat i prou perquè no hi he perdut gens el temps mirant-ho. Això ja ho faré una altra estona. Però m’ha fet gràcia perquè li he dit que em mirés quins contactes del gmail estaven donats d’alta al facebook i he quedat parat de la colla de gent que ja hi estava apuntada!!

A mi em feia una mica de mandra perquè amb aquestes coses no ets res, només ajudes a què els altres facin el seu negoci. Per dir-ho cursi, com una onada arrastrada per l’immens oceà.  -Sí, em sembla que m’ha quedat prou cursi-. T’has d’anar apuntant a tot de serveis sinó sembla que no vagis a la moda. MSN, Skype, secondlife, Linkedin, fotololg, wordpress…

A mi em fa mandra… i a més ara em fot ràbia. Em compro un .cat per tenir adreces de correu i aprofitant l’abinantesa m’hi munto la meva pàgina web. Val! d’accord! No calia, ningú me la demanava. Però ho vaig fer i ara ja no ho veig tant… no sé com dir-ho. Però per seguir amb les comparacions cursis i marineres, és com una illa deserta enmig de l’oceà. -Aquesta també és de nivell ;-)

Per ser sincer té més sentit formar part d’alguna comunitat com les que he comentat anteriorment. Són de coses diferents però com a mínim ets una peça més del puzle. En canvi si et muntes la web pel teu compte o vas a la teva, també ets una peça de puzle però ets la peça d’aquell puzle que ningú vol fer perquè té poques fitxes i quan l’acabes tampoc és tant macu… Per tant a qui li interessa que has fet un puzle de 4 peces!? Conclusió:  No aneu de peces perdudes! Segui el ramat que jo ja m’hi he apuntat. Qui sap si algun dia seré pastor?

Tot i així com diu una altra cançó molt coneguda jo de moment seguiré fent-ho: “a mi maneeeeeeeeraaaaa….”

He vist un documental titulat (¿Y tú qué sabes?) que tenia pendent de veure des de feia temps. I una de les preguntes que s’hi plantegen és, què és la realitat?
La pregunta sorgeix arran del fet que quan s’han fet experiments s’ha vist que si posem una persona mirant un objecte, s’exciten unes determinades zones del cervell. Si llavors tapem els ulls a aquesta persona i li demanem que s’imagini aquell objecte, s’exciten exactament les mateixes zones del cervell. Per tant, qui hi veu realment, els ulls o el cervell? Què és la realitat, tot el que veuen els nostres ulls o tot el que veu el nostre cervell? Si voleu saber-ne la resposta mireu el documental però el més important, crec jo, és ser capaç de plantejar-se la pregunta.

Una altra cosa curiosa que s’explica és que des del punt de vista de la física no es pot explicar perquè som capaços de recordar el passat però no el futur. Ni perquè podem canviar el futur actuant en el present, i en canvi no tenim forma de canviar el passat. Ens pots semblar una tonteria perquè l’experiència ens diu que les coses són així i a més ho trobem evident. Però aquestes explicacions són de l’estil… demà sortirà el sol perquè cada dia surt. Dir això no és dir res des del punt de vista de la física.

Al documental parlen de déu però em sembla que ho utilitzen més com un cul de sac per explicar allò que encara no es pot explicar que no pas com una cosa on hi ha una figura tot poderosa i amb religions pel mig. De fet diuen que per un humà, explicar el que és déu és com per un peix preguntar-li per l’aigua on viu!?

Aquestes tres cosetes són les parides que m’han cridat l’atenció. Però no dona a entendre ben bé de què va el documental. Si voleu saber-ne cinc cèntims aneu a veure l’Elisabeth que al ser periodista fa els resums millor que jo ;-) Per cert la versió original del documental es diu: What the bleep do we know?

Això de viure a Barcelona et permet assistir a activitats que a la BSB no pots fer. I avui n’he fet una d’aquestes. He anat a la presentació d’un llibre. El llibre era el recull d’escrits d’en Màrius Serra publicats a l’Avui i a la Vanguàrdia. De fet encara no sé com es diu el llibre, i és que del llibre n’han parlat poc. Ha estat super xulo! A mi m’agrada una mica això de buscar-hi els treus peus al gat però aplicat a les coses que diem. I en Màrius és un referent a nivell català amb això de jugar amb la llengua! I que consti que no ho sé de bona tinta ni m’ho ha dit la seva dona perquè no va per aquí ;-)

Tornant a la presentació. Només de començar va i deixa anar la paraula: zotzobra! Ja no sé en quin context l’ha dit però m’he hagut de treure el mòbil i apuntar-me-la perquè sinó m’hagués passat l’hora repetint-me a mi mateix zotzobra, zotzobra, zotzobra per no oblidar-me’n. L’acabo de buscar a grec.cat i no l’he trobat i al google només hi han 3 entrades. Suposaré que en castellà és zozobra i em quedaré amb la definició que més m’agrada, més que res perquè em sembla que porto unes setmanes una mica zotzobrat i no sabia com dir-ho :D

zozobra: Inquietud, aflicción y congoja del ánimo, que no deja sosegar, o por el riesgo que amenaza, o por el mal que ya se padece.

M’ha fet gràcia que tot i haver-hi gent d’edats ben diverses, quan ha parlat de la televisió i en concret de les sèries ha destacat la d’en Joel Joan. Però en aquell moment no li sortia el nom de la sèrie i ha estat curiós perquè la majoria de la sala com si fóssim els seus cors hem dit “Porca misèria”. Qui m’havia de dir que aquelles persones que m’envoltaven aparentment tant distants, compartien més coses amb mi de les que jo em pensava!

I al final ens ha dit una les endevinalles que segurament proposarà al seu espai a Catalunya Ràdio. I és aquesta:

Picarol que odia la tercera edat

La sabeu?

Cada dia hi ha algunes webs que vaig a visitar varis cops al dia si tinc temps. Estan relacionades amb la tecnologia per dir-ho d’alguna manera general, (sense concretar gaire per tal de no fer-ho massa precís perquè llavors a la que variessin una mica els continguts la meva afirmació seria imprecisa… ai, ai que m’estic flipant). Perdó.

Avui he llegit que les ratlletes de cobertura del mòbil no serveixen per gaire res. Tenir cobertura a tope no vol dir que la qualitat de la trucada sigui òptima ja que hi pot haver soroll que les barretes del mòbil no expressen perquè no avaluen. I per això podem tenir màxima cobertura i escoltar-nos fatal amb l’altra persona. A efectes pràctics:

• Sense cobertura, ni truquem ni ens ruquem ni ens truquen.
• Amb cobertura molt bona, a saber què tal ens sentirem quan ho provem.

I pels fans d’aquesta saga de jocs que està treient Nintendo amb l’excusa que juguem i exercitem la nostra ment (Brain trainning). Us deixo una aplicació per GNU/Linux que pretén el mateix, es diu gbrainy. I si voleu veure’n una demo de funcionament. Per cert això ho he tret de genbeta.

I al final com que he citat totes les fonts, no he plagiat res i he fet un titular d’aquells que fan a la premsa gratuïta que només pretenen cridar l’atenció perquè et llegeixis la notícia i un cop llegida dius… el titular no era la notícia! Doncs no! ;-)

Com a bon català que sóc o com a mínim això em considero, trobo que un tema que havia de tractar era el “cagar”. Sí sí tots aquests temes ens fan molta gràcia a Catalunya. Encara recordo la Mercedes Milà a l’entrevista de l’Alber Om (crec) explicant que qui no ha cagat al mar no sap el que es perd! Ho sento però això a dia d’avui m’ho he perdut. Si algú em pot corroborà l’afirmació li agrairia que se n’abstingués :P

De fet tota aquesta introducció només és per destacar una frase que m’ha arribat avui al correu electrònic.

“tenir mal de ventre pel cagar d’un altre”

És tant basta que m’ha agradat. El que vol dir és preocupar-se excessivament pels problemes dels altres. Està be, no?

Revisant les estadístiques d’accessos a aquest lloc web m’he adonat que avui ens ha visitat un dels “espies” de google. Noooo… no em fitxarà google per tenir un espai web amb continguts tant interessants!! Tranquils que no. El que ha passat és que un d’aquests robots/programes que tenen que busquen per Internet han vingut a parar a la nostra pàgina i ja se l’ha guardat a la caché i si busques alcorlo.cat al google ja apareixem. Ara sí que fa vergonya :D

Pels que no sabeu què és la caché, no és més que una memòria. I perquè serveix una memòria? Per guardar-hi dades. Doncs bé google diem que té una mena de còpia de seguretat de “tot” Internet. D’aquesta manera quan trobem quelcom al google i llavors no se’ns obre, podem, podem clicar a sota l’enllaç on hi diu “En caché” i se’ns obra la pàgina. No és la original sinó la còpia que en va fer google el dia que la va mirar, tot i així és provable que et serveixi per treure’t d’algun “apuru”.

I canviant de tema estic esperant que l’adreça http://alcorlo.cat funcioni però aquesta gent que m’ho porten semblen una mica lents arreglant incidències… Ara com ara només funciona http://alcorlo.cat. I de fet us explicaré una cosa que si no sou d’aquest gremi potser no sabeu. Afegir les www davant de qualsevol domini “no serveix per a res”. Potser he estat molt radical i hi haurà llocs que si no les poseu no entrereu. Però en principi les 3 v dobles són palla afegida que mantenim per herència del passat.  Per fer una comparació tonta d’aquestes que m’agraden a mi, és com si ens imaginéssim que avui en dia quan compres un cotxe i ja de sèrie et porta un remolc a darrere. La majoria de la gent anem sense remolc perquè… no ens cal. Però estic segur que si des del primer dia s’haguessin venut els cotxes amb remolc incorporat avui dia tots aniríem amb remolc! I és clar això és el que em passa a mi, que vull un remolc per no ser… menys? :P

Aquesta és la frase que de tant en tant surt a les pantalles de metro. És de l’escriptor Samuel Johnson i mentres buscava qui l’havia dita he anat a parar a un altre blog de algú a qui també li havia cridat l’atenció la mateixa frase. I és que no és per menys. Quan la llegeixes ja veus que és una bona frase i és llavors que l’has de tornar a llegir per entendre-la. Si no hagués estat una bona frase el nostre sentit d’alertes l’hagués obviat com la resta de frases i imatges que volen cridar la nostra atenció impreses en anuncis de tota mena.

Tornant a la frase. Vosaltres com l’enteneu? Jo entenc que, la manera que té la nostra “intel·ligència/raó/manera de pensar” de ser mostrada és a través de la parla. Doncs mira que bé! La naturalesa ens podia haver donat més opcions no? Què passa quan algú és tant groller o brutu que no troba les paraules adequades? Doncs que potser va ben vestit però té unes arracades i un collaret que destaquen per sobre de tot i fan que ningú es fixi en el vestit. I el que és pitjor! El collaret és horrorós! Quina imatge que donem.

De fet… en un moment o altre tots hem viscut situacions en què tot i portar un vestit bonic (com tots els que tenim a l’armari), tenim la desgràcia de no haver encertat amb els complements. Què hi farem! La sort és que els complements només són complements i es poden canviar més sovint que no pas tot el fons d’armari.

Bé… ho haig d’admetre. A dia d’avui hi ha més contingut publicat gràcies als comentaris que no pas a les coses que he anat penjat :( Per intentar arreglar aquest petit problema; què millor que tirar de les velles amistats!? Ella es diu Mia i serà la nostra corresponsal a Madrid. Té carta verda per explicar el que vulgui i de ben segur que donarà una mica més de sentit a aquest blog.

El problema és que tot i que dedico hores a aquest blog, les dedico a la part de gestió… com que fa pocs dies que està muntat encara l’estic personalitzant perquè s’adapti als meus gustos. I és clar, ara com ara he fet feina que no veieu. Però en breu veureu que podeu editar els comentaris un cop els hagueu publicat. Els comentaristes tindreu un avatar que us identificarà. I també a curt termini també farem que en tot moment pugueu saber el meu estat al Skype.

I perquè veieu que la nova corresponsal no és una qualsevol us poso la tonada de la cançó que el mateix Alejandro Sanz li va dedicar:

Amiga Mia, lo sé solo vives por él…

Després de llegir amb atenció tots els comentaris rebuts hem decidit fer cas a la petició que ens fa elque diu ser el fan número 1. A la gent se li ha de donar el que vol. Que necessiten somiar que són rics o que s’hi tornaran doncs inventem la loteria. Que necessiten creure en alguna cosa… patapam les religions. Doncs per no ser menys, si l’audiència vol imatges picants, ens inventem els pits. Sí sí els inventem. Ja sé que ja n’hi ha de fets però a vegades són difícls de veure i més de tocar. Per tant ens els farem nosaltres. Tenim dues versions, una de fàcil i una de difícil. Jo aconsello la segona per simplicitat. El més important és paciència i imaginació ;-)

pits1 && pits2

Demano disculpes si les imatges us sembla massa pujat de to. I també demano disculpes si les imatges són d’algú que no les volia compartir.

Gràcies Mia, Ignasi, Marc i Gemma. Sense vosaltres aquest blog no hagués estat possible. És això el que es sol dir, no? ;-)