Hi havia un anunci de la Play Station que no recordo massa bé però era un personatge que després de viure històries increïbles acabava l’anunci dient, jo sí que puc dir que he viscut!

Acabo de viure una experiència que tot i no ser de les que sortien a l’anunci, a mi m’ha deixat amb la boca oberta. Però abans d’exlicar-la, vull recordar quina va ser la primera història que vaig pensar, si en veig gaires d’aquestes jo sí que podré dir que he viscut.

Va passar al bar de la uni on hi havia un dona que no tenia massa pinta d’estudiant. Estava fumant sola espatxurrada a la cadira amb el seu beure i el seu paquet de tabac a sobre la taula. Un noi d’aquests amb més cara que esquena se li acosta i li diu, -que tens un cigarro? I mentres jo pensava que devia ser el típic que mai compra tabac perquè té la barra d’abusar de tot fumador que té aprop… La dona li contesta que -NO!!
Em va encantar. el noi va callar, es va girar i va tornar per allà on havia vingut. Quanta gent hagués tingut cullons de dir que no amb el paquet damunt la taula i el cigarro a la boca?! Pocs, molt pocs!

I el que he vist avui és d’una magnitud similar, o més, o sigui que cordeu-vos els cinturons ;-)
Estava passant el bitllet de metro per la màquina quan veig tres tius parats a una porta d’accés amb les portes obertes. Jo encara no ho sabia però el primer d’ells avui es convertiria en un dels meus ídols.

Resulta, que el que anava a davant ha passat el bitllet i els dos de darrere se li han arrambat per passar ben juntets i així, evitant que les portes es tanquessin entrar sense pagar. El que ha pagat, que ho ha vist a venir, s’ha parat al mig de les portes, s’ha girat, i els ha fet recular!! No sé què els hi ha dit, però tot ha estat molt correcte i el parell d’espavilats no han tardat massa en veure que amb aquell tiu no passarien i han acabat anant cap a la màquina aparentment a comprar. Mira que a mi a les portes del metro se m’ha arrambat gent gran, gent d’aquí, gent d’allà i mai he tingut collons de fer-ho… Passa que és clar, ja veig que el dia que vegi de cua d’ull algú que es posa darrera meu per col·lar-se, segur que quan em pari a mig de les portes i amb giri tot xulo, serà un armari de dos metros i encara li hauré de regalar la T50/30 i donar-li les gràcies per vigilar que les portes no se’m tanquessin mentres jo passava :(

No related posts.