M’estava aguantant estintolat a la barra metàl·lica del metro i he pensat: t’imagines que es torcés!? La barra és gruixuda i no té pinta de doblegar-se així com així.
Llavors m’he posat recte i m’he aguantat amb la mà i m’he dit, t’imagines que la torcessis!? (Ho he pensat, però no ho he provat ;-). I just en aquest punt és quan he vist clarament que se me n’estava anant l’olla…
Tot i així no m’he retingut i m’he deixat anar. Per torçar la barra caldria ser una mena se super heroi, com ara Sueperman. Però és clar, els super herois no existeixen.
Com que ningú sabia el que pensava no m’ha get vergonya seguir-hi rumiant. I m’he preguntat com deuria ser tenir poders tot decidint quins escolliria. Com que ben bé no sé quins poders voldria, he pensat que estaria prou bé, poder-te comunicar amb algú que està a milers de Km de distància, o poder veure les coses que estan passant a un altre costat i fins i tot les que ja han passat. Segurament hi ha poders molt més espectaculars però si fa 200 anys li haguessin donat aquests poders a algú. Hagués estat un super heroi com els dels còmics. No em digueu que no! En canvi avui, tots tenim aquests “poders”, són els mateixos poders que ens dona un telèfon mòbil, la televisió i Internet. Segons com es miri tots som una mica Supermans, sobretot comparat amb la gent d’abans. Ells no tenien aquests “poders”, i nosaltres tot i que no hi naixem els acabem tenint. Però quina diferència hi ha si el poder és innat o te’l dona alguna màquina? Fins i tot el propi Superman, avui en dia ja no és tant de Superhome. La seva visió rajos X està aconseguida amb ulleres especials, volar, també hi ha cuirasses que et poses i et permeten volar tal i com es va veure a no sé quina encesa de flama de no sé quines olimpíades. Per tenir més força, també hi ha cuirasses. T’ho poses i quan aixeques alguna cosa amb el braços en realitat la força la fa la cuirassa, però està arrapada al teu cos i en realitat és ella qui fa la força. Fa el que tu fas, però amb més força. I és justament per això que les instruccions d’aquesta cuirassa diuen amb negreta i lletra majúscula: Per la pròpia seguretat, entrar al lavabo sense la cuirassa! ;-)

Estava escoltant les notícies i he sentit la senyora Dolors Nadal del PP que deia que la cultura catalana és la que es feia tant en català com en castellà a Catalunya. Doncs bé la meva resposta és: I una merda!!
Estic fart d’haver d’aguantar aquestes tonteries. Amb la fira de Frankfurt igual… A veure, jo estic molt content que a Catalunya es ballin sevillanes, flamenco, s’escrigui i es canti en castellà, entre altres coses. Senzillament perquè no hi veig motiu per trobar-ho malament. Així de senzill. Ben bé que hi ha grups que canten en francès, escriptors que venien a Cadaqués a escriure novel·les angleses… Que a Catalunya hi hagin toros ja em fot més vergonya però com va dir aquell, això no toca.
A mi em sembla perfecte que tothom es pugui expressar com millor li vagi tant a nivell artístic com a nivell col·loquial. Burros serem, si ens oblidem que la llengua només és el mitjà per aconseguir el vertader objectiu que és, entendre’ns.
Ara bé (que vol dir moro), un no pot deixar d’estar orgullós de ser el que és, d’haver nascut on ha nascut i de parlar la llengua que parla.
Per mi ser català no és haver nascut a Catalunya. Per mi el tret diferenciador és la llengua. Està clar que la cultura catalana no és només la llengua, però sí que n’és el pilar. Jo no ballo sardanes, ni he format part d’una colla castellera, tampoc he jugat mai a hoquei amb patins ni sense.

Però cada dia des que m’aixeco fins que vaig a dormir parlo català. Que no vol dir que no deixi de parlar-lo quan la situació ho requereixi. Si algun dia s’extingeixen les sardanes, per posar un exemple, fàcilment es podrien recuperar gràcies a les partitures escrites i els vídeos enregistrats. Com a mínim tenim la certesa que es podria montar un grup de sardanistes per anar a fer exhibicions. I fins hi tot si voleu podem fer que els dansaires siguin tots negritos! Lo de negrito ho dic amb carinyo i ho dic per fer notar que el dansaire no fa la dansa. Sí,  val d’acord, és una cosa molt pròpia d’aquí (exclusiva) però tampoc és una cosa d’aquelles que dius… si no hagués estat aquí no hauria estat enlloc.
En canvi si la llengua mora, què? Farem exhibicions dels dos últims catalano parlants? Els posarem en una vitrina i la gent que els vagi a veure i els hi puguin fer preguntes de l’estil: Cómo se decía en catalán te quiero ? Bufff!! De ben segur que les cues per accedir a la funció seran més llargues que les que es formen per pujar al Dragon Khan! Segur!

Per això dic que si us plau diem les coses pel seu nom. Separem la llengua/cultura catalana de la castellana. Que des d’Espanya ja se’n cuiden bé prou de fer diferenciacions. No sé com està el tema però em sembla que a l’hora de retornar els impostos que pertocaven a Catalunya tenien ben clar quins eren els que tocaven a Catalunya i quins no. Seguin amb la mateixa clarividència aquests que volen ser tant catalans com espanyols que no es confonguin i no confonguin.

És igual que per la diada de Catalunya posar a cantar en Poveda al Parc de la Ciutadella. Per favor!! Què collons hi pinta? Serà que no hi ha dies a l’any per fer actuacions gratuites. De mica en mica ens volen fer entendre com a normals coses que no en tenen res de normals. Però que a base d’insistir-hi s’estan convertint amb la norma.
I que consti que tampoc tinc res contra el Sr. Poveda, mira si sóc bona persona (com diuen aquell de l’APM) que fins hi tot pagaria una entrada per un concert seu a l’auditori el dia 11 de setembre. D’aquest manera m’asseguraria que mentre jo estic als actes commemoratius ell com a mínim no ens vindrà a cantar en castellà en una data tant assenyalada ;-)

Em fa gràcia que vulguin fer passar per cultura catalana la que es fa amb llengua castellana. No us ho creieu pas, volen el vostre vot. Volen que us penseu que esteu un pas més endavant que la resta de votants. Volen que us penseu que sou tant comprensius i tolerants que permeteu/enteneu (per mi mal enteneu) que tot és cultura catalana. I tot no ho és! La que es fa en castellà és cultura castellana i la que es fa en català doncs per lògica serà la catalana. Mireu si és fàcil.

Quin problema hi ha en què la cultura només sigui catalana o només castellana però oberta a tothom!?

Que no mori la llengua!!

Ja al principi de ser a BCN vaig observar, que de tant en tant, quan a terra hi havia un plàstic o una bossa de supermercat, et trobaves que aquesta estava molla amb aigua embassada. El més estrany, és que no havia plogut i no hi havia rastres d’humitat per enlloc més.

La procedència de l’aigua la vaig descobrir ja fa un temps quan d’un portal en va sortir un home gran que arrossegava els peus i vestia sabatilles i bastó. Treia a passejar el gos. El gos, era el típic del meu barri. Un gos d’aquests grassos com porcs que no poden caminar, que tenen una cua de quatre pèls despentinada i a més la porten dreta per fer encara així, més fàstic. M’imagino que deuen ser uns estupendus animals de companyia per a la gent gran perquè se’ls veu amb un alegria!! Només dir-vos que si el gos i l’home del bastó fessin una cursa no sé pas si a la foto finish podríem aclarir qui és el vencedor!

En fi que el que us volia dir és el que ja us deveu haver imaginat. El gos es va pixar a la bossa, i amb els dies he pogut comprovar que no és un cas puntual. No ho digueu a ningú però he vist a d’altres gossos fer-ho. Sí sí… i mira que tenien parets i arbres on escollir, però prefereixen els plàstics de la vorera!

Sabia que als de BCN els hi dèiem pixapins. El que no sabia és que els seus animals de companyia eren els pixaplàstics!

PD: A mi tampoc em convenç el paper de paret que hi ha ara per títol. Però és que les tulipes no feien gens per mi!! Seguiré buscant quan pugui ;-)

Ahir vaig assistir a l’entrega del premis Enderrock amb un comentarista habitual d’aquest bloc (Rodolí). Hi va haver premis per tothom, vull que no en van faltar, tothom que havia de recollir un premi, el va rebre.

La cloenda va ser a càrrec del grup Gossos i quan tornava cap a casa vaig pensar com havia canviat aquest grup des dels seus inicis. Van començar essent només 4 guitarres acústiques que jugaven amb les seves veus i a més feien lletres xules que com a adolescent que eres (i eren), t’hi veies més o menys reflectit. Ara han evolucionat, segueixen fent bones lletres -a mi m’agraden-, s’han passat a les guitarres elèctriques i han incorporat la bateria. Al meu entendre han anat a contracorrent del que sol ser habitual i potser per aquest motiu va ser fàcil enganxar-m’hi en el seu dia.

Dic que han anat a contracorrent perquè pel que jo he anat veient, els grups d’adolescents els solen muntar els músics. O sigui, el noi que va l’institut estudia guitarra i la vol tocar davant d’un públic, però a no ser que sigui un Santana, tot sol, és difícil. Què passa doncs? Li calen més amics/instruments, el bateria, el baixista… i al final arriba el mal necessari que esdevindrà l’ànima del grup, el cantant.

Al meu entendre sigui de manera conscient o no, al principi, els grups donen molta importància als instruments. Estaria bé que si el grup té cantant se’l pogués sentir, entendre-li el que diu ja no depèn dels músics.

En canvi, els Gossos “sempre” han cantat clar i català. Van començar donant importància a les lletres, a les veus, i fent que tot sonés millor amb l’ajuda de les guitarres. Entenc que hagin evolucionat i que hagin canviat, de fet al meu entendre em sobta que els seus inicis no caiguessin en la temptació de fer molta fressa (hi ha gent que en diu soroll) amb els instruments.

Cal tenir present que aquest comentari el fa una persona (fins aquí no dic res de nou) a qui li agraden les lletres ben trobades per sobre de la música dels instruments. Però també entenc que no tothom busca o hi troba el mateix quan escolta una cançó. I perquè veieu que de música hi entenc, una dada. És provable que m’hàgiu pogut sentir en algun concert. Sí sí… a mi. Jo era aquell que quan va arribar la cançó de picar de mans, sempre picava tard. Alguns van pensar que volia fer “palmas” però la realitat és que no us podia seguir ;-)

És conegut per tothom que hi ha certes coses que porten mala sort. Passar per sota una bastida, que et passi un gat negre per davant, obrir un paraigües dins de casa, que es trenqui un mirall… Doncs bé, jo creure-hi, creure-hi, allò que se’n diu creure-hi, no hi crec. Però per si de cas, m’he fet una teoria que potser us pot ser útil si vosaltres tampoc hi creieu ;-)

La meva teoria es sustenta sobre un ximpleria (base molt sòlida on les hi hagi!), i és que pressuposa que efectivament és veritat que aquestes coses porten mala sort. A partir d’aquí considero que una persona només pot estar amb un estat de gràcia o de mala sort. I es resumeix en dues frases:

-Si estàs amb estat de gràcia i et passa alguna de les coses que porten mala sort, passes a estar amb estat de mala sort.

-I si estàs amb estat de mala sort i et passa alguna desgràcia d’aquestes, no tens més mala sort, sinó que es contraresta i tornes a estar amb estat de gràcia.

La necessitat d’aquesta teoria surgeix del fet que gats negres no en veig cada dia, però bastides sí que en travesso moltes. La clau està amb la ignorància!! Quan travesso una bastida com que no sé si estic amb estat de gràcia o de mala sort penso que estava amb estat de mala sort i que em toca passar a estat de gràcia. Per tant no em fa res passar-hi! I si es dona el cas que m’acabo de passar a l’estat de mala sort, tampoc passa res. Al cap de poc trobaré una altra bastida!!(Així és BCN!) La clau és no saber com et trobes i sobretot sobretot, canviar sovint no fos cas que et trobessis amb l’estat que no toca!

Si al vespre ens preocupa l’estat amb què ens poguem haver quedat. Sempre podem obrir i tancar el paraigües molt i molt de pressa dins de casa fins perdre’n el conte. Es veu que així li fas un reset al teu estat. Però pensa que si l’endemà només et trobes una bastida et pots passar tot el dia amb malastruc!! Com us he dit, millor no saber-ho!

Estava entre escriure una paranoia o una curiositat. Finalment em decanto per la curiositat perquè a la fi i al cap, no us ho puc fer això. Vosaltres no en teniu la culpa! ;-)

Una de les idees que em va venir a la ment quan vaig saber de l’existència del Bluetooth és d’afegir aquesta opció als reproductors mp3. I per què? Doncs perquè per bluetooth pots escoltar música. La idea que em va venir al cap va ser que seria prou interessant d’anar amb metro (per dir un espai reduït ple de MP3 portables) i poder veure, escoltar i baixar-se el que dugui la gent del voltant als seus mp3. No crec que un producte així interessi gaire a la indústria perquè entenc que encara fomentaria més la pirateria. Però jo que sóc de l’altre bàndol, o sigui, un paràsit que paga tot el que no troba a Internet, trobo que estaria prou bé. Mirat fredament també seria com això que pretenen algunes webs, on a partir d’una cançó o un grup, et recomanen altres grups que et poden agradar. Doncs mira, seria el mateix perquè si trobes algu que porta música que a tu també t’agrada possiblement descobreixis algun grup que també t’agrada i no coneixies.

Si la idea d’entrada em va semblar bona, però complicada. Avui me n’adono que ja he fet tard, amb això tampoc m’hi guanyaré la vida. Pel que es veu Samsung pràcticament ha tingut la mateixa idea. Sí! Val! D’accord! No és una idea brillant perquè només uneixes dues coses que ja existeixen, però de fet en Ferran Adrià també barreja productes ja existents i ben bé que els ha guanyat a cabassos!!

Confesso que no em sap greu que se m’hagin avançat els de Samsung, més que res perquè tinc moltes idees :D No, és broma, no em sap greu perquè els hi tinc una especial simaptia des del dia que vaig tenir la meva primera màquina de tallar cabells. Era d’aquesta marca i em venia amb les instruccions en català!

See you!

Això d’anar en tren dóna molt de si. Un dia et trobes un hippie que no calla i t’explica que quan tenia 13 anys va escriure un llibre i per Sant Jordi va montar una paradeta i es va posar a vendre’l i encara hi va anar el Punt a tirar-li fotos. Un altre, un home porta una maleta tant grossa que hi quep ell a dins i quan li faig la brometa em diu que se’n va de Catalunya després de 40 anys perquè una xina li ha robat tot!! I jo, enginyós de mi i veient que l’home està receptiu, li dic: Vaja! Que t’ha enredat com un xino! Per mi que no va entendre l’acudit perquè no va riure gaire ;-)

Un altre, et trobes que el tren porta mitja hora de retard i et fas amic dels companys de viatge perquè te n’adones que tots teniu tantes coses en comú… però escencialment comparteixen la teva indignació i es caguen tant o més que tu amb la RENFE!

I quan no passa res doncs mates el temps… llegeixes, escoltes música, la consola… i pares l’orella!! Que això últim dóna molt de sí! :D I no em digueu xafarder perquè només sóc una persona que li agrada saber les coses :P La de vegades que menjant fora de casa he menjat físicament a la meva taula i he fet sobretaula a la del costat!! Això sí, sense obrir boca!

Bé, el que us volia dir és que l’últim dia, al tren, vaig sentir unes noies que parlaven del diccionari empordanès que circulava per Internet. L’he buscat i no m’ha costat gaire. Si algun dia no m’enteneu podeu mirar el diccionari per si de cas… tot i així pot ser que no en treieu l’entrellat perquè hi ha vegades que ni jo m’entenc.

Salut!

La gràcia d’Internet és que tens clar on comences però no on acabaràs anant a parar. Primer gmail llavors el Periódico llavors premsa especialitzada i a partir d’aquí fas un clic i a saber on acabes anant a parar. Avui he anat a parar a un vídeo d’un bon noi que li ensenya classes de català a una madrilenya. Són classes d’un nivell bàsic i sobretot útil, centrant-se bàsicament en frases fetes de l’estil els setze jutges d’un jutjat, la gallina xica mica ballarica…

Al final fa gràcia perquè el noi li demana a la pretty madrilenya que s’acomiadi i li diu: acomiada’t! I ella diu: eing?? “La comiada no es la mujer de tu hermano?” jajaja està ben trobat!

I a cops de clic també he anat a parar al monestir de St. Benet que de ben segur faran la primera pel·la! És veu que des del monestir viatges en el temps o com a mínim aquesta és la conclusió que n’han tret un cop vistos els estranys esdeveniments que hi succeeixen. Estic temptat d’anar-hi només que sigui per veure amb els meus propis ulls el que passa amb un rellotge de sorra. Mireu el vídeo que hi a la web i m’entendreu.

et diré el que a mi em sembli :D És veritat, fa gràcia veure els dies de cada dia quines bosses porta la gent per portar el portàtil, les carpetes, el dinar o qui sap què. Un la porta de Microsoft amb tot d’etiquetes publicitàries de productes, que dius… serà un gurú de la informàtica? li va donar el seu cunyat? I no li fot vergonya!? És pitjor que en Meca amb els plàtans enganxats al pit! I llavors en veus un altre que la porta del Sónar 2007!! uauuuu!! això sí que és fashion! A veure si serà un famós dj!! A saber si va triunfar i va tenir desperta no sé quanta gent ballant la seva música també potser que fos el que posava les balles… ves a saber. Faig transbord de vagó. I apareix un home amb la bossa de Corel (també coneguda companyia de software) a veure si aquest també serà un gurú!! Ara que m’hi fixo; amb les sabates de punta de ferro i la olor de xoriç que surt de la bossa em sembla que deu ser un gurú però de les bastides :D

I per acabar el comentari/acudit del professor d’anglès. Ens ha dit, que ell de petit sempre estava castigat de cares a la paret i en canvi sempre aprovava els exàmens. El seu company no s’ho explicava i li va preguntar, Joaquim com t’ho fas per està sempre de cares a la paret i aprovar-ho tot? -És que estic de cares a la paret mestre!! ;-)

La Sílvia m’ha fet arribar un mail que portava per títol, curiositats lingüistiques. I l’he trobat tant curiós que he decidit compartir-lo.

Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem: ‘gat vell’ i ‘gata maula’.

La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo’, allà, i un femení, ‘la grossa’, aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i nosaltres que sigui ‘Mare (de Déu)’

Ells paguen impuestos, que ve d”imponer”, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas’, mentre que els corresponents catalans són, només, uns ‘poca-vergonyes’.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera’ quan nosaltres toquem ‘ferro’.

Allà celebren cada any les ‘Navidades’ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días i ‘buenas noches’ diaris.

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja’ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells ‘hablan’ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la sinistra’ (esquerra)….

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista. A reveure.