Aquesta és la frase que de tant en tant surt a les pantalles de metro. És de l’escriptor Samuel Johnson i mentres buscava qui l’havia dita he anat a parar a un altre blog de algú a qui també li havia cridat l’atenció la mateixa frase. I és que no és per menys. Quan la llegeixes ja veus que és una bona frase i és llavors que l’has de tornar a llegir per entendre-la. Si no hagués estat una bona frase el nostre sentit d’alertes l’hagués obviat com la resta de frases i imatges que volen cridar la nostra atenció impreses en anuncis de tota mena.

Tornant a la frase. Vosaltres com l’enteneu? Jo entenc que, la manera que té la nostra “intel·ligència/raó/manera de pensar” de ser mostrada és a través de la parla. Doncs mira que bé! La naturalesa ens podia haver donat més opcions no? Què passa quan algú és tant groller o brutu que no troba les paraules adequades? Doncs que potser va ben vestit però té unes arracades i un collaret que destaquen per sobre de tot i fan que ningú es fixi en el vestit. I el que és pitjor! El collaret és horrorós! Quina imatge que donem.

De fet… en un moment o altre tots hem viscut situacions en què tot i portar un vestit bonic (com tots els que tenim a l’armari), tenim la desgràcia de no haver encertat amb els complements. Què hi farem! La sort és que els complements només són complements i es poden canviar més sovint que no pas tot el fons d’armari.